“El País Valencià és la tercera autonomia més potent en cooperativisme i economia social”

JOAN RAMÓN_2_HQ

Entrevista a Ramón Sanchis Palacio.

Professor Titular al Departament de Direcció d’Empreses de la Facultat d’Economia de la Universitat de València. Director de l’Institut Universitari d’Investigació en Economia Social, Cooperativisme i Emprenedoria de la UV

 

– Darrerament, has escrit dos llibres sobre la història de dos grans cooperatives valencianes, Consum i Caixa Popular. Quina ha sigut la rellevància històrica del cooperativisme valencià? Com definiries el model d’economia cooperativista valenciana?
El País Valencià és la tercera autonomia més potent de tot l’Estat espanyol en cooperativisme i Economia Social i algunes de les seues cooperatives són un referent nacional i internacional. Consum és la cooperativa amb més socis consumidors de tot l’Estat espanyol amb més de dos milions de socis i Caixa Popular és, junt amb Laboral Kutxa al País Basc, l’única cooperativa de crèdit on els seus treballadors són socis (banc democràtic) i una de les poques entitats financeres valencianes que ens han quedat després de la desfeta del sistema financer valencià. La major part de les cooperatives elèctriques estan al País Valencià, les caixes rurals representen la meitat d’aquest sector a tota Espanya, les cooperatives agroalimentàries són un referent exportador, les cooperatives de treball associat estan fortament implantades en tots els sectors econòmics i les cooperatives d’ensenyament han sigut claus en el desenvolupament de la llengua valenciana i en pràctiques pedagògiques i docents innovadores.


Per tant, el cooperativisme valencià està fortament arrelat al territori valencià, contribuint de manera directa i activa al desenvolupament econòmic i social dels pobles i de les persones. Algunes de les cooperatives valencianes tenen més de cent anys i estan fortament consolidades, tant des del punt de vista econòmic com social. Des de la segona meitat del Segle XIX fins a l’actualitat s’han anat desenvolupant, a la vegada que han contribuït també al desenvolupament del territori en el qual han nascut i han realitzat la seua activitat. Actualment representen un 12% del Producte Interior Brut valencià, generen ocupació fixa (més del 80% del contractes són indefinits) i competeixen amb èxit en els mercats, conservant els valors socials i ètics que les van veure nàixer.
El cooperativisme representa un model productiu de proximitat basat en una ocupació estable i de qualitat i en una gestió democràtica, que té com a motor de canvi i progrés el coneixement i la supremacia de les persones i del treball sobre el capital. Són empreses vinculades al territori, que no deslocalitzen la seua producció i, per tant, generen ocupació en el propi territori. També són empreses socialment responsables, tant internament com externa. Internament afavoreixen les polítiques d’igualtat de gènere i equitat salarial, a més de potenciar la diversitat cultural i social. La seua escletxa salarial és d’1 a 3 (cas de Caixa Popular) ó d’1 a 6 (cas de Consum) front a l’escala d’1 a 150 de les empreses de l’IBEX o d’1 a 10 que planteja l’Economia del Bé Comú. Externament, reverteixen una part dels seues beneficis econòmics en la societat, mitjançant el patrocini d’activitats culturals, socials, artístiques i esportives, i potencien mesures dirigides a la protecció del medi ambient. És, per tant, el tipus de model productiu que necessitem per a canviar la societat.
Per què creus que la del teixit empresarial cooperatiu valencià és una història tan desconeguda a nivell popular?
En general, el món del cooperativisme és un gran desconegut per a la majoria de les persones. De vegades es dóna el cas que la gent coneix una empresa que funciona bé i que està aportant valor a la societat però no sap que es tracta d’una cooperativa. Açò és conseqüència de la cultura empresarial agressiva i liberal que patim i de la falta d’informació. Els poders econòmics dominants silencien l’existència del cooperativisme per a poder seguir exercint el seu poder i per a mostrar l’èxit del seu model econòmic basat en el creixement desmesurat i depredador i en la precarització de l’ocupació.
El model productiu del cooperativisme, encara que forma part del sistema capitalista i, per tant, no el qüestiona, sí que mostra les contradiccions evidents del sistema. A determinats poders econòmics i polítics els interessa silenciar l’èxit del cooperativisme perquè demostra que hi ha una altra manera diferent de fer empresa i economia més respectuosa amb l’entorn i que garanteix la sostenibilitat.
D’altra banda, els sistemes educatius i d’ensenyament no inclouen l’estudi del cooperativisme. Aquest no apareix en els currículums docents dels centres educatius o apareix d’una forma molt limitada. El missatge que es dóna és que les cooperatives són empreses que només són vàlides per a un grup reduït de persones i, per tant, són una cosa excepcional que no garanteix la continuïtat econòmica i productiva. Són valorades com un fet marginal, excèntric, poc professional i que no tenen a veure amb l’empresa. Res més lluny de la realitat, com vénen demostrant des dels seus orígens. Ara s’han posat de moda per la crisi econòmica i s’està donant el missatge que són adequades per a afrontar les crisis perquè son “resilients”, tenen més capacitat de resistència davant les crisis. Però les cooperatives també són adequades en temps de creixement econòmic; és més, són la base per a un canvi real del sistema productiu. Per tant, hem d’intentar canviar el discurs, tant per part de les Administracions Públiques com per part de les Universitats i els centres educatius. Les cooperatives són empreses socials que donen solució als problemes de les persones i dels territoris i poden ser gestionades de manera professional però a la vegada sostenible.

– Com valores la situació actual del cooperativisme i l’economia social valenciana. Quins punts febles i quines fortaleses destacaries?
L’Economia Social valenciana, encara que també està patint la crisi financera i econòmica, està fortament consolidada. Les cooperatives de crèdit són les úniques que no han necessitat diners públics i que no han patit la crisi financera, i al País Valencià en conservem encara un grapat important de caixes rurals i cooperatives de crèdit. Algunes d’elles, inclús estan obrint noves oficines en municipis que pateixen l’exclusió financera.
Les cooperatives de treball associat han mantingut els seus llocs de treball, contribuint a la cohesió territorial. Al sector serveis, el cooperativisme s’ha desenvolupat de manera constant. Al món agrari, malgrat el problema estructural derivat d’un sistema de valor dominat per les grans empreses de distribució comercial que imposen els preus dels productes agraris, les cooperatives agroalimentàries continuen sent una opció vàlida per als xicotets i mitjans llauradors. La principal fortalesa de les cooperatives valencianes és que mantenen el seu arrelament al territori i es basen en estratègies competitives de diferenciació i tracte personal als seus clients. Açò els permet fer una activitat econòmica real, productiva i eficaç, allunyada de l’especulació i del risc econòmic. Però, per regla general, el cooperativisme té un problema d’eficiència, derivat de la seua escassa professionalització de la gestió. No és un problema exclusiu de les cooperatives, és dóna en qualsevol tipus d’empresa, però en el cas de les cooperatives va unit a la seua mancança de recursos financers, la qual cosa fa que siga més important encara prendre mesures per solucionar-ho. Cal implementar plans de formació per a consells rectors i socis de les cooperatives amb la finalitat d’aprendre a gestionar empreses de manera professional.
D’altra banda, contràriament al que es pensa i es diu, la xicoteta dimensió o la grandària de les cooperatives, des del meu punt de vista, no és una feblesa sinó al contrari: pense que és una fortalesa, perquè els dóna flexibilitat i capacitat d’innovació. L’obtenció d’economies d’escala i de sinèrgies, tan necessàries per a competir en els mercats avui dia, es pot aconseguir mitjançant estratègies de cooperació i aliances entre cooperatives, sense necessitat que es fusionen. Perquè amb les fusions es perden els valors propis del cooperativisme i fins i tot la seua principal fortalesa, que és l’arrelament al territori. Per tant, cal introduir en les cooperatives la ferramenta dels plans estratègics i formular i implementar noves estratègies enfocades a generar valor afegit, sobretot en base als recursos intangibles. Les cooperatives han d’aprendre a posar en valor els seus intangibles i el seu compromís amb el territori a través de la responsabilitat social i el bon govern corporatiu.

– Fins la crisi econòmica i financera que va començar l’any 2008, el sistema de caixes de crèdit i de cooperatives financeres valencianes era majoritari quant a captació d’estalvi popular, i molt important quant a impacte social i econòmic en el territori. Com ha afectat aquest període de crisi a aquestes entitats, i quines possibilitats veus per recuperar un sistema financer amb caràcter social i arrelament al territori?
La crisi financera, però sobretot les mesures que ha pres el Govern Central (Ministeri d’Economia i Banc d’Espanya) mitjançant les fusions i la concentració del sector bancari, ha suposat la desaparició d’una part considerable de la banca social valenciana, la qual cosa està provocant exclusió financera, sobretot entre la població més vulnerable (particulars de classe mitjana i baixa, autònoms, emprenedors, microempreses i xicotetes i mitjanes empreses). La desaparició de les caixes d’estalvis ha suposat la pèrdua del model de banca minorista centrada en els segments de la població que més necessitats de finançament tenen, i també ha suposat una pèrdua important de l’Obra social.
El cas de les cooperatives de crèdit i caixes rurals també és simptomàtic. Encara que s’ha perdut una part d’aquestes entitats, encara en tenim unes 30 caixes rurals molt vinculades al territori i al finançament del món rural i agrari. El perill de desaparició d’aquestes entitats financeres valencianes no ve de la crisi financera o dels problemes financers interns que puguen tenir, ja que la major part d’aquests bancs han aguantat molt bé la crisi i no tenen problemes de solvència, sinó que ve de les mesures de reforma financera que vol aplicar el Banc d’Espanya i que significaria la seua desaparició definitiva.
S’ha perdut molt del sistema financer i bancari valencià però encara es pot perdre més si no es prenen mesures en el bon sentit. I pensem que si perdem la banca social valenciana que encara tenim, els grans perjudicats seran els sectors productius valencians, que necessiten del finançament procedent d’aquestes entitats. El Govern valencià hauria de defensar la continuïtat de les cooperatives de crèdit i de les caixes rurals valencianes a través de l’Institut Valencià de Finances. Una política financera basada en el suport a aquest tipus de banca de proximitat o community banking podria ajudar a recuperar el teixit productiu valencià. Necessitem bancs de proximitat i necessitem bancs valencians i, amb les polítiques de fusions i de concentració, és precisament aquest tipus de model bancari el que està en perill, front a un model de mega-bancs dirigits a l’especulació dels diners i que es tradueix en males praxis i abusos bancaris com la col·locació d’actius i passius tòxics (com les participacions preferents), les clàusules sòl o l’abús en el cobrament de comissions.

– Has comentat en algunes ocasions que no veus viable un model de banca pública convencional. Quines raons esgrimeixes, i quin és el model que proposes?
La banca pública, en determinats moments històrics, ha jugat un paper clau en el finançament de l’economia i dels sectors populars, però va desaparèixer a finals dels anys noranta del Segle XX amb la seua privatització i venda a un banc privat. Les caixes d’estalvis, que eren l’altre exponent d’una banca al servei públic, han sigut saquejades per empresaris de la construcció i polítics corruptes fins que s’han transformat en fundacions privades al servei dels grans bancs societats anònimes.
La desaparició de les caixes d’estalvis valencianes ha vingut donada per un full de ruta pactat per empresaris i polítics i del qual s’ha beneficiat especialment la gran banca. Front a això, ens queda una xarxa extensa de cooperatives de crèdit i caixes rurals, que s’hauria de mantenir. En primer lloc, s’han d’aprofitar els recursos de què disposem, i aquests recursos són les cooperatives de crèdit. La meua proposta va en la línia de consolidar una xarxa de bancs de proximitat al voltant del que ja tenim, amb la col·laboració amb les Administracions Públiques, especialment les locals, per a desenvolupar un pla de finançament a la mesura i específic per a l’emprenedoria social. Però això no és incompatible amb l’existència d’un banc públic autonòmic que facilités finançament a les xicotetes i mitjanes empreses.
S’està plantejant que aquest banc públic podria ser l’Institut Valencià de Finances. Aquest Institut està actualment amb una situació financera molt delicada per la mala gestió del govern anterior i, a més, caldria el vist-i-plau del Banc d’Espanya, cosa que no seria massa fàcil. Altra possibilitat seria crear una xarxa de bancs públics o mixts d’àmbit local/comarcal, similars al bancs de desenvolupament comunitari. En definitiva, es tractaria de construir un nou sistema financer valencià que tinga com a pilar diferents models de banca compatibles, com ara la banca de proximitat i la banca pública, ben gestionats professionalment i amb un rigorós sistema de control per a evitar que es tornen a produir els comportaments anteriors que ens portaren a la crisi de les caixes.

– Com veus el panorama de les finances ètiques i solidàries? Quina opinió tens sobre les diferents opcions que existeixen actualment en l’àmbit estatal i valencià?
Front a l’exclusió financera, la societat civil està prenent la iniciativa i aportant noves solucions. La mobilització de la societat civil és clau en tot aquest procés de les finances ètiques i solidàries. A l’Estat espanyol, un país molt bancaritzat, no ha existit una oferta de finances ètiques i solidàries. D’alguna manera, la banca social representada per caixes d’estalvis i cooperatives de crèdit cobria aquestes necessitats. Però amb la desaparició de les caixes d’estalvis, s’obre una nova època per a la banca ètica.
El cas de Fiare Banca Ética és un cas digne d’estudi. Sembla una bona opció pel fet de ser un banc ètic amb forma de cooperativa de crèdit gestionat de manera democràtica, i en el qual els propis clients passen a ser socis del banc. Fóra millor que s’hagués constituït com a banc amb capital exclusivament espanyol, però l’opció de la integració en la Banca Popolare Ética italiana tampoc és dolenta, tenint en compte que el Banc d’Espanya no va permetre la creació d’aquest nou banc.
L’existència d’altres bancs ètics com Triodos o Banco Jack, i d’altres iniciatives de finances solidàries no bancàries, com les cooperatives de serveis financers com Coop57, les comunitats autofinançades procedents sobretot de persones migrants, els bancs de temps, les monedes socials i fins i tot les finances col·laboratives com el crowdfunding [o micromecenatge], ofereixen un camp ampli de treball que caldrà anar analitzant. El més positiu de totes aquestes iniciatives és que naixen de la societat civil i s’organitzen de forma autogestionària i pensada per a cobrir les necessitats específiques de les persones. El risc està en la inseguretat que suposen algunes d’aquestes opcions i que acaben en mans de grans corporacions empresarials, que pareix que és el que està passant, en part, amb el tema del crowdfunding.

– Una vegada en crisi l’anterior model de creixement, creus que el cooperativisme i l’economia social són un bon instrument per ajudar a construir un nou model econòmic valencià? Cap on caldria anar?
L’Economia Social i Cooperativa és la forma més apropiada per afavorir un canvi de model econòmic al País Valencià, per les pròpies característiques d’aquest tipus de fer empresa, basat en la gestió de proximitat i democràtica i en la seua sostenibilitat i responsabilitat social corporativa. Cal anar cap a un model basat en el coneixement i la meritocràcia, un model centrat en el territori i en les necessitats reals de les persones, contrari a l’especulació i l’oportunisme. Però arribar a aquest model no és fàcil perquè partim de la situació totalment contrària.
Per això, el primer que caldria fer és assolir el model d’Economia Social i Cooperativa, un model que està fortament consolidat però que actualment té un risc greu derivat de les polítiques neoliberals i conservadores predominants. Les mesures dirigides a la concentració empresarial i al creixement descontrolat i com a fi (i no com a mitjà), no afavoriran aquest model que busquem, al mateix temps que tampoc no ho afavoreix un plantejament empresarial basat en els costos baixos a través de la reducció de salaris i de condicions laborals, com s’ha anat consolidat al llarg de les diferents reformes laborals implementades. Cal posar les bases d’una economia del territori amb models empresarials dominats per la lògica de la cooperació, amb empreses locals compromeses socialment i on el treball i les persones siguen la prioritat en lloc del capital. L’Economia Social i Cooperativa és capaç de fer compatible la rendibilitat econòmica amb la rendibilitat social, de manera que el benefici econòmic es converteix en el mitjà per aconseguir els fins socials.

– Ens trobem en un moment històric de canvi de governs, de mentalitats, de dinàmiques econòmiques. Moltes persones s’apropen a l’economia social i solidària buscant alternatives de vida, de consum, de treball, de relació amb els altres. Quins són els reptes que hi ha des de les institucions públiques, l’àmbit acadèmic i el teixit social per tal de promoure, enfortir i fer viables aquestes alternatives socioeconòmiques?
El context és propici per al desenvolupament de l’Economia Social, però hem de ser capaços d’aprofitar-lo per a convertir l’Economia Social i Cooperativa en un model productiu que tinga continuïtat i que siga acceptat per la societat com un model vàlid i professional. No podem donar el missatge que les empreses de l’Economia Social només són vàlides per a contexts de crisi econòmica. Hem de fer un plantejament a llarg termini amb una visió global i integrada. Les persones busquen les fórmules de l’Economia Social per a fer front a les seues necessitats i a situacions problemàtiques de mancança d’ocupació i de situacions d’exclusió social. El teixit social ha de ser capaç d’unir i canalitzar les propostes de la societat civil, oferint estructures organitzatives estables i professionals per a garantir la supervivència a llarg termini d’aquestes propostes, perquè tinguen continuïtat en el temps.
Per la seua banda, les Administracions Públiques han de facilitar un context legal i polític favorable a les iniciatives de l’Economia Social i oferir un discurs seriós i amb arguments sòlids, emmarcant les propostes del cooperativisme dins d’un pla integral de recuperació dels sectors productius valencians i de disseny d’un model productiu sostenible i estable. L’Administració Pública no pot condicionar o restringir les accions econòmiques privades però sí que pot afavorir i prendre mesures per a potenciar aquelles accions econòmiques dirigides cap a un model productiu sostenible. Línies de finançament específiques i polítiques públiques de suport a aquest tipus de fer empresa són les accions que poden implementar les Administracions Públiques.
Per últim, es fa necessària la col·laboració amb les universitats i els centres d’investigació, aprofitant el seu talent per a posar en funcionament estructures de suport. Les universitats valencianes tenen equips d’acadèmics coneixedors de l’Economia Social i Cooperativa i amb idees vàlides per afavorir el seu desenvolupament. La Universitat de València compta amb un Institut d’Investigació en Economia Social, Cooperativisme i Emprenedoria, el IUDESCOOP, del qual sóc el director, amb un equip multidisciplinar d’acadèmics molt implicats en aquests temes. Aprofitarem el moment històric favorable a l’Economia Social si establim una estratègia de cooperació en xarxa basada en la col·laboració de les tres potes de la societat: l’administració, les organitzacions i les universitats.

– Finalment, veient l’escenari en què ens trobem, consideres que estem en una nova onada de cooperativisme i economia social, tal vegada similar a la que podem trobar als anys 70 i 80? Quines diferències i similituds tenim amb aquell moment? Què caldria fer, al teu parer?
Els anys 70 i 80 del segle XX van ser molt positius per al cooperativisme valencià. En aquell moment nasqueren les principals cooperatives valencianes (Consum, Caixa Popular) i es crearen estructures organitzatives comunes que afavoriren l’emprenedoria social. En aquell moment estava tot per fer encara i les possibilitats eren enormes. Eren moments de canvi econòmic, polític i social i els líders cooperativistes van saber aprofitar el moment. Actualment tenim de nou un moment d’incertesa política i social i una forta crisi econòmica que requereix noves mesures i iniciatives, però partim d’una situació molt més difícil des del punt de vista econòmic.
Les grans empreses de capital dominen els mercats i condicionen les decisions polítiques i predomina un discurs neoliberal contrari als principis del cooperativisme i als valors ètics i socials. La corrupció està generalitzada i l’especulació es moneda de canvi. Però l’Economia Social és la resposta a les necessitats de la societat i a les mobilitzacions de la societat civil.
Els moviments de protesta, com el 15M o les marxes de la dignitat, busquen solucions concretes als problemes reals dels ciutadans i ho fan utilitzant l’Economia Social, com és el cas de les cooperatives integrals i les finances ètiques i solidàries. Per tant, les eines i les motivacions són diferents però la resposta es canalitza de la mateixa manera: creant cooperatives i empreses socials. S’ha d’aprofitar aquest context i, per exemple, caldria dissenyar un pla d’empreses recuperades.
La recuperació del teixit productiu valencià es podria aconseguir, en part, transformant empreses de capitals en crisi en empreses gestionades pels seus treballadors. D’altra banda, la resposta als processos de privatització dels serveis públics (sanitat, educació, serveis socials) podria venir també de la mà de la creació d’empreses socials i d’inserció. Les administracions públiques, especialment les locals, podrien incentivar la creació de cooperatives de serveis socials i d’integració laboral. Tenim tot un repte per davant però amb molts obstacles. La manera de superar els obstacles és treballant en xarxa i amb estratègies cooperatives.

Anuncis