“fer barris cooperatius és articular-los en una trama urbana i econòmica al servei d’allò comú”

ivan_sants

Entrevista a Ivan Miró i Acedo
És sociòleg, investigador i docent en Història del cooperativisme, economia social i solidària, sociologia urbana. Soci fundador de La Ciutat Invisible, participa a la Xarxa d’Economia Solidària. Coautor de Les cooperatives obreres de Sants i l’informe L’economia social i solidària a Barcelona, entre d’altres recerques. Ha estat docent en el Postgrau d’Economia Cooperativa de la UAB i actualment coordina els cursos “Cooperativisme i Economia Solidària”.

El projecte de Benimaclet Barri Cooperatiu s’inspira en l’experiència que vàreu portar a terme al barri de Sants, començant allà per l’any 2009. Conta’ns com neix Sants Cooperatiu?

A Sants, el Projecte Barri Cooperatiu va sorgir d’un doble procés. En primer lloc, cap al 2005 es van crear algunes cooperatives de treball vinculades als moviments socials del barri. Eren fruit del desig de traslladar, a l’àmbit de l’economia, les pràctiques autoorganitzades apreses en les lluites socials; així com de la necessitat de crear infraestructures estables i llocs de treball remunerat per als membres dels moviments socials locals. Intuíem que una lluita sociopolítica que no generés alternatives socioeconòmiques, ni era transformadora ni era sostenible. Per altra banda, en aquells anys arribaren a Sants les Federacions de Cooperatives catalanes, que s’instal·laren en un edifici del patrimoni cooperatiu històric del barri: l’antiga cooperativa de consum l’Empar de l’Obrer.

Vàrem començar a col·laborar i sorgí la idea del projecte. La sinergia entre la potència organitzativa i econòmica de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i les capacitats relacionals i associatives de les cooperatives de treball autogestionàries de Sants, era una oportunitat per incidir en un barri on, per la seva pròpia història social i obrera, el cooperativisme hi havia estat present de forma notable. La crisi econòmica, que havia esclatat just aleshores, impel·lia a socialitzar el projecte cooperativista. I la dimensió local, amb les seves trames comunitàries i associatives, era l’entorn idoni per a potenciar una economia de proximitat com és la cooperativa.

Quin recorregut ha tingut i quins són els seus resultats des del teu punt de vista per al barri de Sants?

A nivell pràctic, hem incidit en el camp mediàtic, educatiu i associatiu del barri; hem investigat i recuperat la memòria cooperativa de Sants, creant una identificació afectiva entre el territori i el cooperativisme; i hem contribuït a la creació de nous projectes cooperatius. A nivell genèric, hi hem contribuït a socialitzar el debat sobre les alternatives socioeconòmiques al capitalisme; i a nivell concret, hem contribuït tant a recuperar edificis històrics per a equipaments (la Lleialtat Santsenca) com a crear un imaginari de barri on l’economia social i solidària té una centralitat que fa una dècada era impensable. Ara estem treballant per tal que en una de les naus de Can Batlló hi aixequem un complex de promoció de l’economia cooperativa, que anomenem Coòpolis, i també estem iniciant l’Impuls Cooperatiu de Sants, format per 7 cooperatives de treball i 3 projectes d’economia comunitària de Can Batlló, que pretén seguir treballant la intercooperació entre iniciatives socioeconòmiques a la vegada que fomenta la dimensió comunitària: la construcció d’un Barri Cooperatiu.

Des d’aleshores, el projecte s’ha estès a d’altres barris de Barcelona, i ha servit per impulsar altres tantes experiències en xarxa. Fins i tot ens hem animat ara des del País Valencià a replicar-lo i tractar d’aprofitar l’experiència i el bagatge. Com valores aquest procés?

Amb el Projecte Barri Cooperatiu vàrem desenvolupar algunes activitats en diferents barris de Barcelona, com el Poble Sec, Poble Nou, la Barceloneta, Gràcia, Guinardó o Nou Barris. I en alguns d’aquests barris hi han nascut projectes relacionats amb el cooperativisme i el territori, des de la recuperació de la memòria cooperativa a la Barceloneta, fins a Cooperasec i l’Ateneu Cooperatiu La Base, al Poblesec. No és que el Projecte Barri Cooperatiu en fos la llavor, sinó que dialogà amb unes realitats que tenien necessitats similars: el moment de crisi sistèmica, l’eclosió de moviments populars i la urgència de les necessitats econòmiques revaloritzaven arreu la cooperació social.

El procés que si que vàrem gestar entre els col·lectius dels barris barcelonins, al llarg del 2014, va ser la crítica al model capitalista de la ciutat i la necessitat d’una alternativa: la Ciutat Comuna. En aquest sentit, però, crec que podem inspirar-nos en experiències germanes però mai replicar-les automàticament: cada territori té les seves singularitats, i és a partir d’aquestes que hem d’aixecar els projectes. Així que us animem a tirar endavant amb Benimaclet Cooperatiu i esperem seguir aprenent juntes.

– La Ciutat Invisible, cooperativa autogestionària de la qual formes part, ha complit enguany els primers 10 anys de vida. Conta’ns una mica la vostra experiència i la vostra trajectòria com a projecte cooperatiu.

La Ciutat Invisible és una eina de producció políticocultural, un engranatge que amb els anys s’ha anat transformant en funció de les necessitats col·lectives així com de les necessitats de les persones que la formem. Vàrem començar amb l’epicentre de la llibreria i el disseny de roba urbana, i a partir del Projecte Barri Cooperatiu vàrem ampliar la nostra tasca a la investigació, la docència, l’edició de llibres, exposicions, audiovisuals, etc. Avui som una cooperativa formada per 8 persones, 5 sòcies i 3 treballadores, que desenvolupem la nostra activitat en diferents àrees: la llibreria; el disseny de roba urbana, amb una aposta forta per la confecció pròpia i local; la investigació social en temes cooperatius, feministes i urbans; i la consultoria per a entitats de l’economia social i solidària.

– Els darrers anys esteu treballant més intensament a les xarxes i en projectes que enforteixen i promouen l’Economia solidària. Entre les experiències on us trobem, hi ha la Coop57, XES, Pam a Pam, Coopolis… Com esteu vivint aquestes iniciatives i el ràpid creixement de l’economia Solidària a Catalunya?

Per nosaltres és estratègic participar en xarxes d’intercooperació, que facin de l’economia social i solidària no només unes pràctiques econòmiques més equitatives sinó un veritable moviment popular de transformació del conjunt de la societat. Hem de tenir sempre present que les iniciatives cooperatives i de l’economia solidària en general viuen en un entorn completament desfavorable per al seu desenvolupament: el capitalisme.

És cert que en els darrers anys d’ajust estructural, la lluita contra la crisi ha fet néixer molt projectes comunitaris i ha fet créixer les finances ètiques o iniciatives com Som Energia. Però també és cert que s’ha viscut un procés impressionant de concentració de capital i que moltes de les iniciatives de l’economia social clàssica s’han vist empassades per la mercantilització: des de les caixes fins les mutualitats, passant pel cooperativisme agrari, i també moltes cooperatives de treball, amb tot l’esforç que suposa per aixecar-les, han estat destruïdes.

Per tant, si no som conscients del context que ens condiciona i no ens organitzem per a una transformació global de la societat vers models col·lectivistes i socialitzants, les nostres iniciatives o bé no sobreviuran o bé, per a fer-ho, hauran de créixer, com diria Laville, a partir de l’isomorfisme amb el capital. Això és: o destruïdes, o integrades. A nosaltres ens agradaria contribuir a trencar aquest dilema, i avançar amb el conjunt del cooperativisme i dels moviments populars cap a societats postcapitalistes.

– Des de La Ciutat Invisible aposteu per “crear i difondre continguts crítics que impulsin processos de transformació política i social”. Per a això oferiu múltiples serveis com formació, recerca, intervenció, llibreria, producció de roba, etc. Com és el procés d’autogestió d’una empresa cooperativa, al qual hi afegiu, a més, l’activisme social i polític?

L’autogestió d’una empresa cooperativa té una doble vessant: social i econòmica. Però no ho fa de forma separada, com ho fa l’empresa capitalista, que diferencia entre “beneficis econòmics” i “recursos humans”. Per a una cooperativa, l’activitat econòmica és el mitjà per a resoldre les necessitats dels seus protagonistes: les persones. Per tant, la cooperativa ha d’estar ben gestionada de forma integral: en l’àmbit financer, comercial o comptable, i també amb uns processos organitzatius exquisits. En aquesta direcció hi ha molt camí a fer i sobretot a desfer: ens hem socialitzat com a individus patriarcals, egoistes i autoritaris. Crear equips humanament sostenibles, que prenguin decisions col·lectivament, que resolguin els conflictes de forma positiva, on es fomenti la conciliació amb les tasques de cura, etc, és el veritable repte del cooperativisme i del conjunt d’organitzacions socials. Pensa que la majoria de cooperatives que fracassen ho fan per una resolució anticooperativa dels conflictes interns! Aprenent de l’economia feminista, nosaltres diem que volem fer economia de forma viable, vivible i equitativa.

Estem a un moment històric de forta empenta de les iniciatives i propostes d’economia social. Molta gent veiem les alternatives econòmiques, com les finances ètiques, les empreses cooperatives, associacions, monedes socials, grups de consum, etc., com a instruments per resoldre necessitats de la vida quotidiana i com a fórmules per construir altres barris i altres ciutats. Quins reptes i quines necessitats veus en aquest procés? Com es pot facilitar l’èxit de les iniciatives? De què creus que depèn?

La clau és la construcció de mercat social. Totes aquestes iniciatives, habitualment, estan d’esquenes les unes de les altres, pensant que l’alternativa és una o altra. No, l’alternativa ho són totes, ara bé, interconnectades i intercooperant entre elles, creant estructures de segon grau, circuits integrals on la producció, el consum, la distribució, l’estalvi, la gestió, etc, formin cadenes d’economia que vagin eixamplant les necessitats socials cobertes des de l’economia social i solidària. Avui vivim una ebullició de pràctiques emancipatòries, però no hem de perdre de vista que, si bé qualitativament són experiències altament inspiradores, a nivell quantitatiu encara són petites. Per tant, a més de la intercooperació, hem de treballar en l’extensió de les iniciatives. Hem d’ampliar l’impacte social de les alternatives econòmiques, hem de multiplicar els esforços per a ser-ne més.

Des de La Ciutat Invisible, heu editat dos llibres molt recomanables sobre l’experiència històrica del cooperativisme obrer en dos barris de Barcelona a finals del segle XIX i primers del XX. Quin aprenentatge heu tret d’aquesta experiència? Què ens diuen aquells moviments cooperativistes i obrers avui?

En el primer terç del segle XX, les cooperatives de consum barcelonines foren una temptativa autoorganitzada d’abastiment de les classes populars, així com l’aposta per a implementar polítiques socials autogestionades a partir dels capitals col·lectius generats pel consum. Significaren, també, un model reeixit de socialització obrera barrial i d’autonomia cultural respecte al món burgés. Tot allò s’ho carregà la victòria del feixisme, quaranta anys de dictadura i l’hegemonia del capitalisme de la gran distribució comercial. Però nosaltres, d’aquest bagatge històric, en traiem molts aprenentatges, que serveixen per la nova aposta cooperativista d’avui.

El primer és que una cooperativa sola no transforma res i que cal, per tant, un moviment cooperativista, format per estructures d’articulació sociopolítica, iniciatives d’intercooperació socioeconòmica i eines de producció de cultura cooperativa. El segon, que les cooperatives mai han d’oblidar que són part d’un territori, una comunitat social, una classe. No són empreses convencionals, sinó institucions socioeconòmiques de les classes populars, l’expressió d’una col·lectivitat. Per tant, la dimensió social i comunitària s’ha de tenir sempre present, i no s’ha de dirigir esforços “a ser competitius en el mercat” sinó a resoldre cada vegada millor i amb un major abast les necessitats econòmiques, socials i culturals de la societat. I en tercer lloc, les cooperatives mai han de perdre l’horitzó de transformació. Com inscrivien les cooperatives obreres dels anys 30 en els seus estatuts: “la finalitat que perseguim per mitjà del cooperativisme és posar en mans del proletariat el capital, terres, fàbriques, ferramentes i útils de treball, per a la creació de riquesa col·lectiva, i fer impossible la funció de mitjancer de la burgesia, fins aconseguir la desaparició completa del capitalisme”.

Darrerament, ha hagut un gir polític i institucional molt important en molts ajuntaments,com és el cas de Barcelona o València, entre d’altres. A més, ha hagut els darrers anys un canvi molt gran en les actituds socials cap a les administracions i la participació democràtica. Entre els programes de govern d’aquestes noves institucions hi ha formes de fer molt diferents i apostes més o menys decidides per iniciatives econòmiques en la línia de l’Economia social, el cooperativisme, l’Economia del Bé Comú, etc. Quin creus que hauria de ser el paper de les administracions, especialment les locals, per tal de promoure un canvi de model econòmic on hi haja una major presència d’aquestes alternatives econòmiques?

En primer lloc, dir-te que no són “noves institucions”, sinó que són les velles institucions dels municipis, nascuts en la reforma del franquisme, que ara tenen uns “nous governs”. Amb això vull dir que la voluntat manifesta i sincera dels nous equips, d’impulsar un canvi en el camp econòmic, es trobarà amb moltes dificultats, rigideses i contextos refractaris a l’hora d’impulsar una economia de les persones i no del capital. No obstant, el marge d’actuació hi és i s’ha d’aprofitar.

A Barcelona, en aquest sentit, s’ha creat el Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària, i hi estem col·laborant en diferents àmbits. Jo penso que els ajuntaments, en primer lloc, han de ser conscients que la pròpia institució és una agent econòmic i que la seva intervenció decanta l’economia local. Com afirma Albert Boada, regidor de Nova Economia de Sabadell, “si els municipis volen promoure el cooperativisme, el que han de fer en primer lloc és deixar de proveir-se en les empreses del capitalisme multinacional”. En segon lloc, hi ha d’haver un canvi radical en les agències de promoció econòmica, en el cas que ens afecta a nosaltres, de Barcelona Activa. Aquestes agències són el nucli dur de la concertació públic-privada que ha posat les ciutats al servei de l’apropiació privada del capital. Això s’ha de reorientar de forma urgent: s’ha de promoure, en tot cas, una nova planificació estratègica de la ciutat a partir de la concertació público-cooperativa-comunitària, i promoure l’economia social i solidària des d’aquests organismes.

Finalment, penso que des dels municipis s’ha de començar a veure que cal un desenvolupament local coimpulsat amb l’economia social i solidària, i s’ha de donar suport a la creació i al reforçament als barris de projectes d’economia cooperativa local, facilitant-ne infraestructures físiques, recursos, etc. Hi ha molta feina a fer des dels ajuntaments, i des de la XES ho hem teoritzat amb les 14 Mesures de la Democràcia Econòmica Local. Ara bé: hem de ser conscients que els canvis no vénen des de dalt i que no es poden crear cooperatives des de les administracions. Si volem transformar el model socioeconòmic, hem de ser les persones les que fem l’aposta quotidiana i personal pel canvi. El motor de l’economia social i solidària és la gent!

En diferents ocasions has parlat de la necessària democratització de l’economia als barris i a les ciutats, i de la construcció de ciutats cooperatives front a les actuals estratègies competitives. Explica’ns què vol dir aquesta idea. Com és un barri cooperatiu o una ciutat cooperativa?

La dimensió urbana i la dimensió econòmica són cares de la mateixa moneda. Per exemple, la urbanització inicial de barris populars de Barcelona com Sants o Poblenou vingué amb la industrialització del segle XIX, els grans vapors tèxtils i la creació d’habitatge per a acollir els i les obreres que hi arribaven a treballar-hi. En aquest sentit, fou una producció capitalista de l’espai, que a la vegada generà contradiccions socials i unes noves forces que passaren a produir cooperativament el barri, com les cooperatives obreres, o fins i tot a apropiar-se socialment del barri, com les col·lectivitzacions del 36. Després, les lluites veïnals lluitaren per a fer dels antics espais fabrils, nous equipaments socials.

Històricament, doncs, en tot territori existeix aquesta tensió: entre la producció capitalista de l’espai o la producció social, entre l’apropiació privada o la col·lectiva. Urbanització i model econòmic van de la mà, i ho hem vist clarament en l’etapa immobiliària del capitalisme recent. Per contra, cal pensar les ciutats com ho fa l’economia solidària: no com a escenaris per a l’acumulació privada del capital, sinó com a espais per a la vida, per a la resolució equitativa i emancipadora de les necessitats. En aquest sentit, fer barris cooperatius és articular-los en una trama urbana i econòmica al servei d’allò comú: que l’economia que els sosté cada vegada sigui més cooperativa, que els barris siguin l’expressió física i política de l’autoorganització socioeconòmica de les classes populars.

 

Anuncis