Treball domèstic, treball de cures i sosteniment de la vida: economia feminista i cooperativa

 

graza

Mireia G. Gil Sociòloga especialitzada en feminismes, polítiques inclusives i de gènere. Sòcia fundadora de la llibreria associativa La Repartidora i mare d’una criatura de 4 anys. Ha desenvolupat el seu treball en l’àmbit del treball comunitari i de gènere.

En aquest moment de canvi, de transició d’una forma de fer política a una altra, és quan ens hem de plantejar per on volem caminar i fins on volem arribar. Com diu Amaia Pérez Orozco, necessitem una Utopia Comú i saber com l’hem de construir en conjunt. Per això Barri Cooperatiu representa un espai favorable per a la retroalimentació de les pràctiques fora de la lògica del sistema i dels discursos que van més enllà dels clixés establerts.

Seria honest admetre que la qüestió de com creem Una vida que meresca ser viscuda entre totes i tots és l’objectiu central del projecte. Volem crear les bases per construir noves formes de viure, noves formes de treballar, i en aquest camí de debats i pràctiques l’economia feminista aporta grans elements al voltant del conflicte capital/vida, i posa en contradicció la invisibilització del treball de cures i la manca de valorització del treball domèstic (majorment realitzat per les dones), sobre el qual es subjecta tot el sistema econòmic i laboral en què vivim. Tot açò no serà possible si no fem l’esforç d’eixir de la lògica del benefici individual per posar al bell mig la vida del comú.

Amb aquest article m’agradaria qüestionar una sèrie d’aspectes per tal de posar-los en debat i buscar alternatives reals al llarg del desenvolupament de Barri Cooperatiu:

  • Com ens podem plantejar un barri més cooperatiu on la vida que es sacseja dins estiga dignificada?

  • Com podem portar a terme una relació amb el treball més sana on les nostres condicions laborals siguen favorables i la relació amb el temps laboral, personal i familiar estiga equilibrada, sense que el primer eclipse la resta dels nostres temps?

  • Com ens podem plantejar una relació entre el treball reproductiu (tradicionalment realitzat per les dones) i el treball productiu fora dels tradicionals rols de gènere on les persones, independentment del seu sexe, es coresponsabilitzen per igual de les tasques de les cures, domèstiques i reproductives en general?

  • Com podem plantejar el treball productiu per tal que l’assumpció de tasques de cures no penalitze laboralment a les persones que realitzen aquestes tasques?

Per poder entendre aquest dilema econòmic i trobar alternatives laborals, ens servirà saber un poc més de la interrelació entre l’economia cooperativa, l’economia feminista, i la confluència d’ambdues.

Breument mencionaré algunes de les característiques essencials de l’economia cooperativa (Femení plural: les dones a l’economia cooperativa): propietat col·lectiva de l’empresa, gestió democràtica, responsabilitat social, concepció integral i transversal de l’activitat econòmica i la vida, i desenvolupament sostenible arrelat al territori i la comunitat. Podem afirmar, doncs, que les cooperatives són grups de persones que s’han unit voluntàriament per tal de satisfer en comú les seves necessitats. El primer principi cooperatiu estableix que les persones que formen part d’una cooperativa han d’estar disposades a portar a terme l’activitat cooperativitzada, o utilitzar-ne el seus serveis, acceptar les responsabilitats de ser-ne sòcies sense cap mena de discriminació.

Per una altra banda, l’economia feminista ve donant-se en paral·lel al pensament econòmic del segle XIX. Les seues precursores (Barbara Leigh, Ada Heather-Bigg, Charlotte Perkins o Harriet Taylor) ja es van manifestar en contra de la divisió sexual del treball que assignava la llar a les dones pel simple fet de ser-ho (“la bona mestressa de casa”). Però, donant un gran pas cronològic i històric, no és fins la dècada dels seixanta del segle XX (que coincideix amb l’anomenada “segona onada del feminisme”), que té lloc el denominat “debat sobre el treball domèstic” que va posar les bases per a l’elaboració del desenvolupament de l’economia feminista de les últimes tres dècades. La crítica al treball domèstic es centrava en el fet que allò domèstic era una dimensió no monetaritzada de l’economia i s’havia de remunerar com a treball que és. Més tard vindrà la “noció del treball de les cures” que, més enllà de les tasques domèstiques no monetaritzades, venia a representar tot el treball que no s’identifica amb quelcom mercantil: la dimensió afectiva-relacional és un treball que es fa per satisfer les necessitats singulars de persones concretes, on el compromís és major i l’objectiu és el benestar. És el treball invisible per excel·lència. El treball que no es pot quantificar i sense el qual no podem viure, ni tampoc sostindre la producció mercantilista.

Podríem dir que tres característiques essencials identifiquen l’economia feminista (Amaia P.Orozco):

1. La noció de treball no és reductible al treball assalariat o remunerat. Netejar la casa, cuinar tots els dies mínim tres vegades al dia, cuidar a gent gran o a criatures, planificar les rentadores, escoltar a un familiar, ajudar-lo quan ho necessita…amb el temps real i mental que li dedique, cóm és que no es considera treball?

2. La consideració que comprendre les decisions de gènere és clau per entendre el funcionament del sistema econòmic. Aquestes condicions laborals m’afecten igual si sóc dona o si sóc home?

3- L’adopció d’un compromís polític exprés. Per què són majorment les dones les que assumeixen les tasques domèstiques i de les cures amb la consegüent assumpció de condicions laborals menys favorables?

Amb aquestes qüestions obertes és quan ens adonem que el canvi ha de ser integral i polièdric i que una de les formes de caminar cap a eixe canvi per escapar de la lògica mercantilista del treball és l’aposta per l’economia cooperativa (confluència entre l’economia social i l’economia feminista). Tal i com s’indica en Femení plural: les dones a l’economia cooperativa: “(…) les dones que impulsen projectes cooperatius poden tenir més facilitats per conciliar la vida personal, familiar i laboral, ja que la possibilitat d’autoorganització els dóna, a priori, més flexibilitat i capacitat d’autogestionar el temps i els espais de treball (…)“Les sinergies entre l’economia solidària i l’economia feminista ofereixen un terreny fèrtil per a la construcció d’un model social i econòmic més just i sostenible en què la discriminació (…) sigui eradicada i la igualtat d’oportunitats esdevingui igualtat substancial. Això requereix, però, d’un treball conscient perquè ambdós moviments s’impregnen de l’experiència i els coneixements acumulats, els intercanviïn i es fusionin “ .

Lluny de voler transmetre una visió edulcorada del cooperativisme per a les dones, (el sector cooperatiu també reprodueix els biaixos de gènere del mercat laboral), es manifesta clara la necessitat de la cerca d’alternatives d’autoocupació social, especialment per a les mateixes. Fins que no canvien les relacions amb el treball, es posen en valor les tasques domèstiques, reproductives i de cures, i equilibrem la vida i el treball, no podrem posar a la pràctica una vida digna de ser viscuda. Donar el pas és començar a caminar cap a eixa Utopia (del) Comú.

 

Anuncis