Dels barris cooperatius a la ciutat comuna

foto-lluis-bio

Lluís Benlloch Sociòleg i membre de l’Estudi La Dula. S’ha especialitzat en el desenvolupament de metodologies participatives en l’àmbit de la planificació urbana i l’acció comunitària. Organitzador del curs Comuns Urbans, membre de les Falles Populars, Xarxa Ciutat Vella Batega, entre altres.

En els darrers anys hem viscut diverses iniciatives dels moviments socials que han fet palès els vincles entre l’àmbit de l’economia social i les lluites emergents pels béns comuns. Entre elles, trobem diverses convocatòries que han juntat un bon nombre de col·lectius i cooperatives sota el reclam de la ciutat comuna, i que s’han anat donant amb molt bona acollida tant a València com a Barcelona.

També des de la producció de sabers autònoms s’ha subratllat aquest nexe. Investigadors en l’àmbit de l’economia social, com ara Fernando Sabin, han assenyalat la relació entre el cooperativisme i les institucions de la gestió d’allò comú. Així mateix, recerques sobre els comuns urbans, com la realitzada per l’Observatori Metropolità de Barcelona, han reivindicat el paper del cooperativisme en la generació contemporània d’aquests béns.

Llavors, les iniciatives de barris cooperatius s’inscriuen alhora que impulsen el marc més ampli de la reivindicació d’uns territoris del comú. És a dir, la construcció d’uns barris –o altres escales urbanes- definits per l’existència i la proliferació de pràctiques de reciprocitat i de cooperació social autònomes. Les quals es donen, a més, en múltiples àmbits socials, com puguen ser la gestió d’espais, la salut i les cures, l’educació, la producció de sabers o l’economia. Amb aquest objectiu, podem formular algunes estratègies, a partir de les experiències viscudes en els darrers anys, amb les quals aprofundir en l’articulació de la ciutat comuna

En primer lloc, i des d’una perspectiva més militant, cal aprofundir en la creació i sostenibilitat d’espais autogestionats i pràctiques horitzontals en els diferents barris de la ciutat. Tanmateix, hem d’assumir el repte d’obrir aquestes experiències perquè resulten menys identitàries –o de trobada entre els i les iguals- amb la finalitat que esdevinguen punts d’encontre basats en la negociació de les diferències. Recentment, a més s’ha subratllat la necessitat de percebre’s com a eines al servei de la comunitat, al mateix temps que s’avalua críticament el retorn que es produeix al veïnat i el barri. Experiències valencianes tan diferent entre elles com els horts del CSO l’Horta o del Centre cultural de 3 Forques són ben reveladores en aquest sentit.

En segon lloc, sembla fonamental explorar en el nou marc institucional els àmbits de la gestió comunitària dels béns públics, introduint pràctiques cooperatives en el si dels mateixos. La finalitat d’aquestes ha de ser la combinació de la gestió per part de la comunitat amb la indubtable capacitat redistributiva que escoles o centres de salut públics posseeixen, malgrat l’ofensiva neoliberal. Si es revisen les demandes de moltes associacions i col·lectius a València, la instal·lació de centres cívics o l’apertura d’escoles públiques de 0 a 3 anys als barris, són motius repetits en tota la ciutat. Tanmateix, no podem caure en la simple demanda d’aquests equipaments, sinó que s’han de reivindicar conjuntament amb fórmules de gestió veïnal per als mateixos.

A més, hem d’avançar-nos al perill que la gestió comunitària caiga en un ritual ortopèdic i burocratitzat, implementat des de les administracions. Més bé, ha de respondre a una reivindicació i pressió des de baix, atenent a les característiques del teixit associatiu local. L’Ateneu Popular de Nou barris a Barcelona, o l’escola de Palomeras Bajas a Madrid, són experiències referents per a aquestes lluites que marcaran els pròxims anys a les nostres ciutats.

Aquestes dues qüestions conviden a pensar des d’una lògica de l’eixamplament. Això és, quines iniciatives basades en la cooperació social podem llançar en aquells àmbits locals on encara no es donen? Dita dinàmica ens porta encertadament a omplir horitzontalment, amb iniciatives de gestió comunitària, aquells camps on no gaudim d’experiències amb aquests trets. Llavors, el repte radica ara a estendre-les cap a les dites esferes, com per exemple podria ser la salut o la cura de persones majors i/o dependents. En canvi, la lògica mencionada, sí que s’ha donat especialment i de forma engrescadora amb col·lectius exclosos, sobretot en barris amenaçats per processos de gentrificació. Al Cap i casal trobem els casos del naixement de Millorem el Cabanyal, amb la població gitana, o Escoltem Velluters, amb les treballadores del sexe del barri Xino. En una orientació similar, recentment ens hem sorprès positivament amb la creació del Sindicat de venedors ambulants a Barcelona.

Malgrat això, i més enllà d’aquestes qüestions, cal recordar i subratllar que les pràctiques de cooperació social es troben ancorades en les nostres vides, especialment en el món de la reproducció social i les cures. Per tant, no cal associar-les ni reduir-les a propostes més formals i instituïdes d’autogestió, sinó que estan inscrites en les vides quotidianes dels veïns i les veïnes.

Des d’aquesta mirada, una tercera estratègia de la ciutat comuna hauria de passar per donar visibilitat i reconèixer les pràctiques quotidianes de cooperació:  d’aquelles xarxes de mares i –a vegades- pares on cada vesprada una té cura de tots els menuts i les menudes per facilitar la conciliació col·lectiva. De les colles d’estudiants que intercanvien i comparteixen apunts per aprovar exàmens. Dels treballadors/es que alternen els cotxes per moure’s a la seua feina. Per tant, aquesta tasca té a veure amb una feina teòrica per rellegir la idea de cooperació social, però també amb una aposta per polititzar algunes de les experiències mencionades.

Ben mirat, si abans parlàvem d’una dinàmica de l’eixamplament, ara ens ubiquem en  una lògica de la lateralitat. Seguint a Nicolas le Strat, les iniciatives comunitàries han de fer per multiplicar les aliances al territori. En aquest cas, activant processos de politització i de generació de noves subjectivitats, a partir d’aquelles experiències de cooperació social més properes a la quotidianitat de la gent i que posen al centre la reproducció social de les vides.

Per últim, considerem que les estratègies proposades, i també les iniciatives de barris cooperatius,  han d’estar vinculades a escales urbanes obertes i flexibles, que puguen adaptar-se a les característiques socioespacials dels diferents indrets de la ciutat. Esperem que Benimaclet barri cooperatiu siga el marc on poden juntar-nos per debatre i discutir aquestes i altres qüestions, que ens facen caminar conjuntament cap a la ciutat comuna.

 

 

Anuncis